Fa anys que els habitants de Kosawa viuen atemorits a causa de la devastació ambiental provocada per una companyia petroliera nord-americana a la seva comunitat ancestral. Els vessaments constants de cru han fet tornar ermes les terres de conreu, l’aigua contaminada ha destruït els ecosistemes naturals de què depenien per alimentar-se i l’absència d’aigua potable ha costat la vida a innombrables criatures. Tanmateix, les eternes promeses de la petroliera de dur a terme operacions de neteja no es tradueixen mai en fets, com tampoc arriben les indemnitzacions pel patrimoni perdut, i el govern del país, encapçalat per un dictador cínic, només serveix els seus propis interessos. Acorralats, els fills i filles de Kosawa decideixen defensar-se, i la lluita, que s’allargarà durant dècades, es cobrarà un preu molt alt. Elegíaca i vibrant, clarivident i fabulosa, Quan fèiem goig és un retrat magistral del capitalisme a ultrança, les llargues ombres que el colonialisme i l’esclavitud encara projecten sobre el continent africà i la voluntat d’un poble de sacrificar-ho tot per la llibertat.

Els dietaris de Stefan Zweig comprenen prop de trenta anys de la vida de l’escriptor, i per la seva espontaneïtat són un document irreemplaçable, a més d’un gran contrapunt a la seva autobiografia, El món d’ahir. Les pàgines d’aquest volum, sovint dictades per la urgència del moment, però tan lúcides com els seus textos més treballats, ens descobreixen el dia a dia de l’escriptor a Viena, París, Zuric o Berna—on va cultivar l’amistat d’altres intel·lectuals, com ara Émile Verhaeren, Romain Rolland i Rainer Maria Rilke—, o la fascinació que li van produir dues ciutats americanes com Nova York i Rio de Janeiro. Però també ens revelen l’íntim horror que va suposar per a Zweig la Gran Guerra i, dos dècades més tard, la deriva totalitària i antisemita del continent i l’ascens del nazisme, que el van empènyer a buscar desesperadament un recer lluny del descoratjador ensorrament d’Europa. Aquests dietaris ens ofereixen un cop més la veu del gran cronista del món d’ahir, que en molts moments sembla continuar revelant-nos el d’avui i potser fins i tot el de demà.

Malgrat la seva curta edat, en Robert Appleyard sap què li oferirà el futur: com tots els homes de la seva família, aviat enfilarà cada dia el camí que duu al fosc túnel d’una mina. La perspectiva de passar-hi la vida tancat, però, l’angoixa: el jove, fascinat per la natura, anhela la immensitat del mar. Així doncs, poc després de la Segona Guerra Mundial, emprèn un viatge a peu per explorar el país, en el transcurs del qual coneix la Dulcie Piper, una extravagant dona de mitjana edat que viu sola en una caseta vora el mar en un poblet pesquer de North Yorkshire. La dona el convida a sopar després d’una breu conversa, i la sobretaula esdevé una llarga estada que descobrirà a en Robert una vida completament nova—plena de plats suculents, banys al mar, migdiades al sol i poesia—arran de la qual la seva visió del món, fortament influïda pels pares, canviarà per sempre. Una novel·la extraordinàriament bella i colpidora sobre el poder de la literatura, l’amistat i les segones oportunitats que es presenten a la vida.

Erasme de Rotterdam, la primera persona «a adquirir consciència d’europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l’ideal humanístic», va ser, gràcies a la seva crítica de la teologia cristiana i de l’Església catòlica, un veritable pioner de la Reforma. Tanmateix, quan catòlics i protestants van provar de guanyar·lo a la seva causa en la disputa religiosa que enfrontava Luter i el papa, el que probablement fou l’intel·lectual més insigne del seu temps va evitar prendre partit en el conflicte que amenaçava d’ensagnar el continent. En aquest assaig extraordinari, publicat originalment el 1934, Stefan Zweig, profundament afligit per la deriva totalitària que havia pres l’Europa del seu temps, relata la vida d’Erasme amb la simpatia d’un esperit afí, d’algú que obvia els cants de sirena dels radicalismes i aixeca la veu en els moments més convulsos precisament per reivindicar el valor de la paraula, la raó i la concòrdia.

Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d’on véns?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. Mai serem massa humans: si cap horitzó té sentit és el d’arribar a ser més humans. No es tracta, doncs, d’anar més enllà de l’humà, com va voler Nietzsche, sinó d’intensificar i d’aprofundir en el que és més humà. Josep Maria Esquirol ens ensenya com d’aquest solc en l’ésser humà n’emergeix l’acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l’esperança... Humà, més humà és un assaig veritablement filosòfic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador.

Una estada de dos mesos en una colònia d’artistes a Vermont enfronta en Peter, el narrador d’aquest re- lat, amb els fantasmes del seu passat: de sobte tot sembla recordar-li la Marcia, la dona que va conèixer trenta anys enrere, quan era un jove artista provant de fer-se un nom a la Gran Poma. El Nadal estrany que van passar plegats, esbrina ara, podria haver-li canviat la vida per sempre més, i la solitud inquietant del fantasmagòric paisatge nevat que l’envolta no fa sinó convidar-lo a revisitar aquells dies de descoberta i abandonament, i a imaginar la vida que no va tenir. A Marcia de Vermont Peter Stamm plasma amb la perícia i la precisió que el caracteritzen la dolorosa bretxa entre la realitat viscuda i la fantasia d’allò que podria haver estat que sovint acompanya la maduresa.

En Joel viu a les Walden, una comunitat idíl·lica en plena natura que rebutja les noves tecnologies i advoca per una vida fidel als costums d’abans. Amb el propòsit d’acostar-se a l’Alina, una nouvinguda que el té fascinat, comença a enviar-se cartes a si mateix a casa d’ella. Tot va bé fins que l’Alina n’hi lliura una que no ha escrit ell, el contingut de la qual suggereix que el remitent el coneix millor que ningú. A mesura que la relació avança, se succeeixen també els equívocs i les amenaces d’un sabotejador anònim decidit a separar la parella. A poc a poc, i sense adonar-se’n, en Joel es veu atrapat en un inquietant laberint de miralls on el seu reflex sembla adquirir vida pròpia mentre ell lluita per agafar les regnes del seu destí. Marta Carnicero Hernanz ordeix magistralment els fils d’aquest relat commovedor sobre la identitat, l’amor i l’angoixa de perdre’ls.

Enmig del paisatge desèrtic de l’interior de Sud-àfrica, una antiga esclava busca recer dins d’un forat en el tronc d’un baobab gegantí. Per primera vegada a la vida, és mestressa del seu temps, del seu cos, dels seus pensaments, i en la solitud del refugi recorda el seu periple vital: com la van capturar quan era petita, la violència que va patir a les mans dels seus amos, les criatures que li van prendre dels braços tan bon punt les va haver deslletat, la dura vida de serventa en una ciutat portuària, el viatge amb el seu darrer propietari, la fugida. El baobab, interlocutor imaginari, serà l’únic testimoni del seu relat punyent, una mena d’alter ego en l’escorça del qual gravarà les seves reflexions i deixarà constància de les seves vivències. Escrita amb un estil sofisticat i ple de lirisme que J. M. Coetzee va traslladar magistralment de l’original afrikaans a l’anglès, L’expedició al baobab és una faula inoblidable sobre el desarrelament i l’opressió en què ressonen els moments més foscos de la història sud-africana.

Quinze anys després dels fets d’El conte de la Serventa, el règim teocràtic de la República de Galaad, tot i haver entrat en decadència, s’aferra al poder. Les vides de tres dones radicalment diferents convergeixen en aquest moment crucial; dues han crescut a bandes oposades de la frontera, l’una a Galaad, com a filla d’un Senyor d’alt rang, i l’altra al Canadà, on participa en les manifestacions contra la dictadura i en segueix amb horror les notícies a la televisió. Les veus d’aquestes dues noies, pertanyents a la primera generació que assoleix la majoria d’edat sota el nou ordre, s’entreteixeixen amb una tercera, la d’una còmplice del règim, el poder de la qual es fonamenta en els secrets que ha anat guardant amb el pas del temps. I quan, a la fi, la veritat surti a la llum, totes tres hauran d’acceptar qui són realment i decidir fins on estan disposades a arribar per defensar les seves conviccions. En Els testaments Margaret Atwood torna a endinsar-se en l’univers galaadià, que tants lectors ha fascinat al llarg dels anys, per revelar-nos amb sagacitat i perícia narrativa l’entramat profund d’una societat on, malgrat el règim del terror, s’ha encès l’espurna de l’esperança.

Com va dir sant Agustí, el món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina. A més, per a Ponç Pons, escriure implica raonar, entendre millor, viure amb més intensitat l’única vida realment viscuda que, segons Proust, és la Literatura. Entre el viatge i l’enyor, heus aquí el dietari de l’estada que el poeta va fer a Nova York el 2007, la narració de la qual acompanya de reflexions literàries sobre la illenquitat i la illomania i d’una història de Menorca en vers. Com assenyala l’autor: «De vegades, un necessita viatjar, sortir, anar­se’n de la seva terra per descobrir i valorar el que hi té. Manhattan també és una illa, però ara sé que m’agrada molt més la nostra, Menorca, i seguint l’exemple de Seferis, “Aquí em qued. Amb la gent que parla la meva llengua, en aquest lloc del qual no em puc separar” [...] La paraula ha de servir­nos per humanitzar la vida i poetitzar més el món. D’un viatge mai se’n torna igual ni el mateix».